La Dama blanca d'Auvinyà    

Conten que en una masia d’Auvinyà damunt del camí de la Seu, hi vivia una dona que, pel fet de vestir sempre d’aquest color, se la coneixia com la Dama de Blanc.

Per aquells temps que corrien, era l’Església d’Urgell la que s’havia atribuït el control d’Andorra i, durament i sense excepció, feia pagar forts tributs als seus habitants, que treballaven dia a dia per, a dures penes, poder-los pagar.

Una nit de lluna plena, mentre el bisbe es dirigia cap a terres andorranes, la Dama Blanca s’interposà en el seu camí més atractiva i seductora que mai, provocant que el religiós s’endinsés amb ella en l’espessor del bosc. L’endemà, l’home tornà desencaixat i tremolós assegurant que mai més tornaria a agafar aquell camí.

Amb aquest fet, el clergat andorrà començà a fer córrer la brama que la dona d’Auvinyà practicava arts ocultes i màgia, assegurant que pagaria cara la seva heretgia.

Així, al cap de molt temps, informaren al bisbe d’Urgell que la malvada dama que tant l’havia espantat, ja no es deixava veure per aquelles terres convençuts que havia desaparegut per sempre. Amb això, el bisbe s’atreví a tornar a viatjar aquella mateixa nit cap a Andorra. Tanmateix, des d’aquell moment ningú tornà a veure ni saber res d’ell.

Dies van passar, i un ferotge llop negre començà a rondar pels boscos del principat, causant grans estralls a les cases i terrenys dels pagesos. Els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaven haver vist en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d’una persona empresonada, angoixada, enfurismada.

Disposat a solucionar el problema, un dels síndics va organitzar una partida i, ell mateix va encarregar-se de matar la bèstia ferotge. Tanmateix, dies després, el cavaller començà a tenir malsons, a devenir boig d’angoixa i perdé la salut en molt poc temps.

Els andorrans demanaven a la dama blanca que el guarís, però ella els responia que no podia fer-ho. Tanmateix, si que diuen que explicà que, en el cos d’aquell llop, s’hi amagava l’ànima del bisbe de la Seu d’Urgell.

Aquell síndic morí al cap de pocs dies, però abans tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s’hi cometien, deixant que fos la Dama Blanca d’Auvinyà qui vetllés per ella.

La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a l’apreciada terra.