Conjunt de Sant Vicenç d'Enclar    

Dominant la plana i el poble de Santa Coloma, Sant Vicenç d’Enclar no us decebrà.

El conjunt medieval del Roc d’Enclar és situat en un puig, uns 150 m per sobre del poble de Santa Coloma al peu de la serra d’Enclar. De tot el conjunt, la part que més bé es conserva és l’església. Malgrat que estava abandonada des de feia temps i en ruïnes, els importants panys de paret que quedaven dempeus i la documentació aportada per fotografies antigues i pels materials apareguts durant unes recerques arqueològiques van permetre, el 1980, reconstruir de forma fidedigna les parts enrunades. Dels espais d’habitació i del castell que es va construir en aquest lloc, se’n conserven els fonaments.

El roc d’Enclar va constituir, per la seva situació a l’entrada de la vall i per la facilitat de la seva defensa, un lloc estratègic que va ser utilitzat sobretot entre els segles IX i XII pels comtes d’Urgell per controlar el pas des de la part alta del país. L’expansió cap al sud que van emprendre els comtes de Foix i els conflictes que els van oposar durant bona part del segle XIII als bisbes d’Urgell van portar, el 1278 i el 1288, a la signatura d’uns acords, els Pariatges, entre aquests dos senyors. En el segon d’aquests documents es va establir que el comte de Foix havia d’aturar les obres de construcció d’una fortificació que estava portant a terme en aquest lloc i que, a més, s’havia d’enderrocar tot el que ja havia estat edificat. Aquest acord justifica en gran part les febles restes que han perdurat del recinte emmurallat i de les torres que el completaven.

L’habitació en aquest lloc va durar segles; els materials apareguts durant les diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i que comprenen des d’una moneda i restes de ceràmica d’època romana fins a ceràmica d’època paleocristiana, altmedieval i posterior al segle XV, com també monedes de diferents moments del segon mil·lenni, hi confirmen la presència humana fins a èpoques recents.

L’església de Sant Vicenç va ser construïda probablement a la darreria del segle VIII o al començament del IX, i el culte hi va perdurar fins al segle XIX. La nau és rectangular, sense cap més obertura que les portes d’entrada i d’accés al campanar, aquesta darrera limitada per un muntant de pedra en una banda i amb un arc de construcció molt tosca; la coberta està sostinguda per encavallades de fusta. A la part de llevant es troba l’absis, de planta quadrada i amb coberta de volta de canó, al qual s’accedeix per l’arc triomfal, més estret que aquell, obert a la paret est de la nau. L’absis s’il·lumina mitjançant dues finestres d’esqueixada simple situades als murs de llevant i de migjorn. El campanar, no gaire alt, és circular; té un sol pis de finestrals, de factura molt rudimentària, i sota mateix del llosat presenta set petites finestres en forma de ferradura.

La construcció de l’església va comportar l’enderrocament d’una edificació anterior, les restes de la qual encara són visibles. Al voltant de l’edifici religiós es conserven també altres estructures, com ara sitges per guardar blat o un cup de vi, i també una important necròpoli amb vint-i-dues tombes excavades a la roca i que daten dels segles IX i X, catorze enterraments en cista dels segles XI i XII i sis tombes realitzades en tècnica mixta. A moltes d’aquestes tombes s’hi van trobar, en el moment de fer les excavacions, els esquelets corresponents i també alguns objectes d’aixovar funerari.